El gravat

El tercer gran mapa de Mallorca

La cartografia mallorquina anterior al segle XIX té tres fites, una per segle: el mapa de Joan Binimelis (cap a 1594), el de Vicenç Mut (1683) i, el tercer, aquest mapa patrocinat pel canonge Antoni Despuig (1784–1785). És, de molt, el més ambiciós: respecte del mapa de Mallorca de Tomás López (1773), Despuig multiplica l'escala —de ~1:201.000 a ~1:72.000— i, amb ella, la densitat d'informació i una línia de costa notablement millorada. Els estudiosos l'han definit com «un dels millors treballs sobre la geografia de l'illa i un dels grans mapes de la història de la cartografia de Mallorca».

Qui el va fer

El mapa només duu un nom d'autor —el del gravador— i una dedicatòria: «su más humilde Capellán Antonio Despuig y Dameto, quien lo levantó en el año de 1784. Joseph Muntaner, la gravó en Mallorca año 1785», adreçada a la princesa d'Astúries Maria Lluïsa de Borbó. Despuig, home de la Il·lustració i impulsor de la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País, en fou el promotor i en pagà l'edició; la seva intervenció directa sembla concentrada en les notícies històriques de les viles. Darrere seu hi va treballar, però, un equip que el gravat amaga: la crítica ha proposat Julià Ballester (a qui un biògraf arribà a atribuir-ne el dibuix), el caputxí fra Miquel de Petra (reducció i equivalència de les mesures) i Jeroni Berard. El gravat, dens i desigual entre planxa i planxa, delata també diverses mans al taller de Josep Muntaner, director de l'escola de dibuix de la Societat.

Com es va construir

El mapa és, en bona part, un fruit col·lectiu de la Societat Econòmica. El 1784 dues iniciatives n'alimentaren el contingut: un qüestionari estadístic de les viles (població, agricultura, indústria), publicat a les Memorias de 1784 —d'on surten les xifres de veïns de les vinyetes—, i el mesurament dels camins de l'illa, una comissió encapçalada pel mateix Despuig. La costa i les sondes dels ports, en canvi, beuen de l'expedició hidrogràfica de Tofiño (1783–1788), que treballava aleshores a les Balears: d'aquí la batimetria de les badies i la referència al meridià de París. Tant és així que s'ha qualificat el mapa de «resultat indirecte de l'expedició Tofiño». Les planxes encara es van retocar a darrera hora, sobretot el perfil de la costa del sud i el ponent, i les vinyetes es van gravar al final.

Què hi ha dibuixat

No porta escala numèrica, sinó cinc escales gràfiques (llegües mallorquines, castellanes de 17½ al grau, de 19, de 20 i horàries) i una rosa dels vents de 16 punts amb flor de lis al nord —un detall que no tenen ni López ni Tofiño. El relleu es resol amb muntanyetes ombrejades (encara no hi ha corbes de nivell); els torrents hi són marcats amb força, amb fonts, pous, l'Albufera («Laguna de muchísima utilidad y recreo») i altres zones humides; els camins es distingeixen entre «de rueda» i «de herradura». La llegenda és rica i de dos eixos: a banda del tipus de lloc (ciutat, vila, predi, talaia, castell, oratori…), assenyala l'aprofitament del sòl —oliverars i vinyes—, els llocs de batalla i fins i tot les ordes religioses propietàries amb un codi al costat del nom.

Les 36 vinyetes

La sanefa de 36 vinyetes —Palma i 35 viles— és el segell visual del gravat, i va molt més enllà de l'ornament. Cada una porta l'escut del lloc, una vista dibuixada de la seva activitat i un text breu, a la manera dels viatgers il·lustrats, amb la població, l'any de fundació, les collites, les fires i les antiguitats (la d'Inca, per exemple, reprodueix una inscripció romana). La de Palma, la capital, ocupa el lloc d'honor, sota la dedicatòria a la princesa. Es van gravar les últimes: encara s'hi veu un topònim corregit damunt la vinyeta de Banyalbufar, afegida a darrera hora.

Més de 2.500 noms

El que fa únic aquest mapa és la seva toponímia: 522 noms al litoral i 2.041 a l'interior, molt més completa i detallada que la de qualsevol mapa anterior i que la de molts de posteriors (al litoral, més del 80 % dels noms són ortogràficament correctes). És justament aquest tresor de noms de l'interior el que aquest projecte llegeix sobre el gravat i contrasta amb el Nomenclàtor —pots recórrer-los a la taula de topònims i veure com s'ha fet a El mètode.

Encerts i errades

L'anònim cartògraf va aconseguir una «meritòria aproximació» al traçat dels torrents ancorant-los a les viles veïnes: quan un poble queda mal situat, els seus cursos d'aigua es desplacen amb ell. No tot és perfecte —al centre de l'illa, prop de Sineu, el dibuixant o el gravador va connectar per error dues conques diferents, potser perquè les planxes contigües les van obrir mans distintes—, però el conjunt va tenir prop d'un segle de validesa pràctica. El veredicte dels especialistes és matisat: «no fou una gran aportació a la ciència, però sí una eina molt útil i, fins i tot, patriòtica», d'un caràcter marcadament enciclopèdic.

Edicions i exemplars

El 1814 se'n va publicar una versió reduïda (~1:200.000) i, pel bicentenari, el 1985 se'n va fer una reimpressió des de les planxes originals, limitada a 75 exemplars. La imatge a màxima resolució que navegues més amunt prové de l'exemplar de l'edició original de 1785 conservat a la Biblioteca Virtual de Defensa.

Fonts. C. Picornell, J. M. Seguí i A. Ginard, «El mapa de Mallorca d'Antoni Despuig (1785)», Treballs de Geografia, 40 (UIB, 1988), 23–40 · A. Ginard Bujosa, «Antoni Despuig i Dameto, el mapa de Mallorca (1784–1785) i la Societat d'Amics del País», Cuadernos de Geografía, 86 (València, 2009), 241–260 · V. M. Rosselló i Verger, «La xarxa hídrica del mapa de Mallorca d'en Despuig (1785)», Cuadernos de Geografía, 90 (València, 2011), 115–124.